Els bancs hauran de tornar els interessos de les despeses des de la firma del préstec

Els bancs hauran de tornar els interessos de les despeses des de la firma del préstec

A partir de la Sentència de 23 de desembre del 2015 dictada pel Tribunal Suprem que va declarar l’abusivitat de la clàusula que imposava totes les despeses de constitució del préstec hipotecari a la part prestatària, s’han anat succeint diferents resolucions que delimiten el que es pot reclamar.

Una d’aquestes resolucions és la Sentència núm. 725/2018 dictada el passat 19 de desembre en Ple que ha declarat que els interessos sobre les quantitats que ha de percebre el consumidor s’esdevinguin des de la firma del préstec, i no des que es va reclamar.

L’origen de la sentència es remunta a un cas en el qual el Jutjat de Primera Instància número 6 d’Oviedo va declarar la nul·litat de la clàusula sobre les despeses de constitució del préstec hipotecari i va condemnar l’entitat bancària a abonar a l’usuari diverses quantitats en concepte de despeses de taxació i gestoria, més els seus interessos legals des de la data en la qual el consumidor va realitzar els esmentats pagaments. Després de la interposició d’un recurs d’apel·lació per part de l’entitat bancària, l’Audiència Provincial va corregir la sentència anterior i va dictaminar que els interessos legals a abonar pel banc es meritarien des de la data de la reclamació extrajudicial i no des del seu pagament.

Finalment, l’assumpte va arribar a mans del Tribunal Suprem, que ha estimat el recurs de cassació interposat pel consumidor, considerant que els interessos es meriten des de la data en què va pagar les despeses en qüestió i no des de la data de la reclamació extrajudicial.

Concretament, el text indica que “la conseqüència de l’abusivitat de la clàusula de despeses és (…) que hagi d’actuar-se com si la clàusula mai no s’hagués inclòs al contracte, havent d’afrontar cada una de les despeses discutides la part al càrrec de la qual correspongui, segons la nostra ordenació jurídica” i, per tant, “ha d’imposar-se a l’entitat prestadora l’abonament al consumidor de les quantitats que li hagués correspost pagar si no hagués existit l’estipulació abusiva”.

El Ple del Tribunal Suprem considera que la qüestió té certes similituds analògiques amb el “pagament de l’indegut”, en tant que el consumidor va fer un pagament indegut i l’entitat prestadora, encara que no hagués rebut directament els diners, es va beneficiar del pagament efectuat per part del consumidor, suposant un estalvi per a l’entitat.

A banda de l’anteriorment esmentat, la Sala opina que la situació també podria equiparar-se a l’“enriquiment injust”, ja que l’entitat bancària s’hauria lucrat indegudament a l’estalviar-se uns costos que ha repercutit, al contrari, en el consumidor.

Vist el panorama actual, i en el cas que us trobeu afectats per una situació similar, us recomanem que sol·liciteu els serveis d’un advocat que pugui assessorar-vos i defensar els vostres drets adequadament.