El passat 16 de juliol del 2020 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (d’ara endavant, TJUE) va dictar una sentència que va resoldre una sèrie de qüestions prejudicials plantejades per dos òrgans judicials espanyols. Entre altres qüestions, resol sobre quins han de ser els efectes de la possible nul·litat de la clàusula que atribueix al consumidor el pagament de totes les despeses de la hipoteca, també sobre si és procedent declarar nul·la la comissió d’obertura, el termini per reclamar la nul·litat de les clàusules abusives i la possible condemna en costes al consumidor en cas de litigi.

Quant a les despeses hipotecàries, el TJUE considera que seria contrari al dret europeu que el jutge nacional negués al consumidor la devolució de les quantitats abonades, tret “que les disposicions de dret nacional aplicables en defecte de tal clàusula imposin al consumidor el pagament de la totalitat o d’una part d’aquestes despeses”. L’esmentat pronunciament podria tenir diverses interpretacions. D’una banda, si els jutges nacionals decidissin considerar com una “disposició de dret nacional” la jurisprudència del Tribunal Suprem que va establir un repartiment salomònic de les despeses, els consumidors podran recuperar el 50% de les despeses de notaria i de gestoria i el 100% de registre. Si, en canvi, no la consideressin com a tal, els prestataris podrien arribar a recuperar el 100% de les despeses corresponent a notaria, gestoria, registre i fins i tot també els de taxació. L’únic que de moment és meridianament clar és que el consumidor no podrà reclamar el que s’ha desemborsat per l’impost d’actes jurídics documentats (AJD), a causa que l’esmentada despesa sí que està atribuïda a aquest per imperatiu legal i això va ser ratificat pel Tribunal Suprem el 6 de novembre del 2018. Per la resta de despeses, haurem d’esperar a veure com interpreten finalment els jutges nacionals aquest pronunciament del TJUE.

Pel que fa a la comissió d’obertura, segons el TJUE, “incumbeix al jutge nacional comprovar, prenent en consideració el conjunt de circumstàncies entorn de la celebració del contracte, si l’entitat financera ha comunicat al consumidor prou elements perquè aquest adquireixi coneixement del contingut i del funcionament de la clàusula que li imposa el pagament d’una comissió d’obertura, així com de la seua funció dins del contracte de préstec”. Per tant, serà el jutge d’instància qui haurà de realitzar una sèrie de valoracions en funció de cada cas per decidir si considera que la clàusula és abusiva o no.

Quant al termini de prescripció, el TJUE estableix en la seua sentència que és de cinc anys. No obstant, el que és fonamental és conèixer des de quan comença a computar-se l’esmentat termini. Si bé no s’aclareix amb exactitud aquesta qüestió, el que sí que matisa el TJUE és que el dia inicial no pot fixar-se de manera que dificulti o impossibiliti l’exercici dels drets del consumidor. Per aquest motiu, el que de moment sí que podem afirmar és que el termini no començarà a comptar des del moment que es firma el contracte.

Finalment, en matèria de costes processals, el TJUE explica que el règim vigent en el nostre dret, en la mesura que les costes depenguin de les quantitats que se li hagin de restituir encara que s’hagi estimat la seua pretensió en relació amb el caràcter abusiu de la clàusula, “pot dissuadir el consumidor d’exercir tal dret a causa dels costos que implica una acció judicial”. Això significa que podria reconsiderar-se el criteri actual en matèria de costes de manera que el consumidor podria quedar alliberat de les costes (que passarien a ser abonades per la banca) en els casos en què hagi sol·licitat la nul·litat d’una clàusula, que aquesta sigui concedida, però no així la totalitat dels pagaments reclamats com a conseqüència de l’esmentada nul·litat.

Vist el panorama actual, i en el cas que us trobeu en alguna situació similar, us recomanem que poseu el vostre cas en mans d’un advocat especialista que us assessori i pugui defensar els vostres drets.